El 28 de març el govern local va organitzar un guirigall impresentable per dir que l’oposició és molt dolenta perquè no els deixem fer malament les coses. Van generar un entorn de crits i soroll per evitar que hi hagués cap debat civilitzat, ja que només es poden defensar amb el crit i la mentida per no assumir responsabilitats. Es van dedicar a lamentar que l’Agència Catalana de l’Aigua els revoqui subvencions atorgades per finançar transports d’aigua sense garantia sanitària que s’injectava al dipòsit municipal, i per la construcció d’un pou que es volia fer en una finca privada sense expropiació i que no dona l’aigua que esperaven, contractant un saurí i no un geòleg per marcar-lo.
Si Antifrau actua és perquè hi veu motius, i el govern no va presentar ni un sol document que justifiqués que havia fet les coses bé. Per tapar aquesta realitat el govern va arribar a demanar la dimissió de l’oposició, amenaçant-nos, afirmant que «o nosaltres o ells», pretenent desfer el resultat de les urnes en un acte populista i antidemocràtic. Perquè aquell linxament estava pensat només per intimidar-nos, coaccionar-nos i intentar obligar-nos a plegar. Fins i tot, entre la cridòria general, s’hi sentiren les veus d’alguns dels titellaires que mouen els fils a l’ombra, desesperats, cridant i no deixant parlar per defensar els seus privilegis dintre d’aquest sistema cacic que es desmunta si hi ha igualtat d’oportunitats. La corrupció, per funcionar, necessita foscor i opacitat; quan hi ha transparència deixa de ser possible. Podeu recuperar l’enregistrament d’aquella olla de grills en aquest enllaç.
El govern ens va acusar de no col·laborar amb res i de posar «pals a les rodes». Però el cert és que el juny de 2023 els vam fer una proposta de govern en coalició i no la van acceptar. Les condicions eren senzilles: si acceptaven el compliment de la Llei de Política Lingüística nosaltres entraríem al govern, col·laborant en tot el que calgués; això sí, sense que signifiqués acabar fent irregularitats incompatibles amb les lleis, l’ètica o el sentit comú.
També ens van acusar de «dividir el poble». El que ha fet el govern local i el seu entorn ha estat agrupar-se de manera que s’autodenomina «el poble», i es veu que tothom qui discrepa del que fan no som el poble. Qui divideix són ells, que no consideren cabasserol a qui no els deixa fer les seves dèries i a qui els demana explicacions del que fan.
Van dir que la desastrosa gestió de l’aigua que van fer està justificada en la urgència i que no es podia fer millor per garantir-la. En realitat Cabassers va ser l’únic municipi on es va fer la gestió malament; era tan senzill com avisar que l’aigua que es portava al dipòsit no era apta pel consum humà i repartir les garrafes corresponents, com es va acabar fent l’últim dia, després que denunciéssim la situació a Salut Pública. El pou tampoc no es va gestionar com calia, decidint la ubicació a dit.
Tenir majoria absoluta no vol dir poder-se saltar les normes i trepitjar drets. Els ajuntaments monocolors on tot ho decidien dos o tres i on els regidors només servien per moure cadires s’han acabat. Ara fer les coses malament té conseqüències. Les úniques veus sensates que vam sentir el 28 de març van ser les que demanaven diàleg, al que sempre hem estat disposats, però davant hi hem tingut un govern que creu que dialogar és comunicar a l’oposició una imposició (sovint il·legal) i sense dret a rèplica. Tanmateix, oferim una nova oportunitat al govern per resoldre el conflicte que ha generat, sempre que es faci amb la intervenció d’un mediador institucional que ajudi a aproximar posicions i que eviti que les reunions “de poble” siguin un espectacle de circ romà per llençar cristians als lleons. I si no volen dialogar ja coneixen la nostra línia, que continuarem aplicant amb el màxim rigor.
